Déjame vivir con alegría..

Als pocs dies de viure al pis nou vaig decidir que tenint un balconet com el que tenim no podia ser que no hi hagués cap planta. Vaig estar-hi pensant i em va semblar que el que necessitavem era tenir una planteta de menta, així quan tinguéssim la finestra oberta i passés una mica d’aire ens arribaria la seva flaire.
Vaig anar a la floristeria i en vaig comprar una torratxa petiteta que vaig posar a l’ampit de la finestra. Cada dia, abans d’abaixar la persiana, la regava però no sé si era perquè no li agradava l’ambient, per la calor del mes d’agost o perquè no li parlava prou vaig anar notant que es tornava mústia i se li marcien les fulles. La meva germana va decidir que calia posar-li un nom, que encara que estigués a punt de morir i anar-se’n al cel de les mentes havia de tenir-ne un perquè així podriem recordar-la com un habitant més del pis i no només per “aquella planta de menta que vam tenir una temporada al balcó de casa”. Per això vam decidir que li posariem Terminal, augurant així el seu destí.
I així han anat passant els dies. La Terminal segueix greu, li han portat un parell de companys que requereixen menys atencions i els hi hem posat Pinxo i Panxo però jo veig que no acaba de refer-se. Per això, quan ahir vaig llegir que el premi Ig Nobel de la pau d’aquest any deia que les plantes tenen dignitat vaig pensar que teníen raó i que no podia ser que jo li fés això a la Terminal, ella que tanta olor ha aportat a les nostres vides.
Com que la proposta de l’Elena de sacrificar-la per fer-ne mojitos no em semblava prou digna, aquest matí assolellat d’octubre he decidit transplantar-la a una torratxa més gran. Segur que aviat es referà i haurem d’anar pensant en canviar-li el nom.

La Terminal i els seus dos col.legues

… es veuen un pilot de coses!

aiiiii! se m’han acabat les vacances!!! :_

«Ojalá las gomas tuviesen la habilidad de borrar los errores que comentemos en la vida»

Documental de gomas de borrar de hoy por la tarde en Discovery

Des de dijou i fins dijun seré a Dijon

Avui he passat bona part de la tarda buscant el CD de la primera temporada de Lost. I no la busco perquè tothom se la mira ni per anar a la moda.. Ahir vaig tenir la recomanació definitiva: la Mariana em va dir que hi està enganxadíssima. Però no parlo de la marianna que és a França menjant croissant, no.. la Mariana original! I clar, a mi si m’ho recomana una persona tan fantàstica no puc fer altra cosa que mirar-me la sèrie. Però noi, avui els astres no estaven alineats i no he estat capaç de trobar el CD.. o sigui que segueixen perdidos
Això sí, a les caixes que tinc al garatge de casa hi he trobat:

El mono karateka

Una moneda de 50 cèntims de’n Francu

Un caramel de coloraines

Un llàpis d’ikea (dedicat, altantu!)

La tecla +/- de la calculadora

la xapa del poparb

i mil trastos més!

Com quan era jove, que no tenia pis i okupava el de tothom…

comença de nou la fase d’ocupació. Aprepareu-vos!

- ¿Que es eso tan raro que estás comiendo?
- Cous-cous con verduritas
- Que exótica…

Així, com qui no vol la cosa…

Anteayer conocí a una de mis vecinas. Al llegar casa me la encontré casualmente en la escalera mientras yo miraba los nuevos buzones que nos han puesto y me preguntaba cuál sería el nuestro y quién tendría la llave. Ella tuvo la amabilidad de decirme que el primero de la segunda fila y la vecina del número 14. Y ya que había empezado, también me dijo que ella vive en el tercero y puso de manifiesto su preocupación por la corta duración que tienen los buzones en nuestra escalera. «Estos jóvenes de hoy, no tienen respeto por nada» concluyó, pero enseguida agregó, al ver como mi ceja se alzaba a modo interrogativo, «Estos que vienen de fuera, me refiero». En vistas del tono que estaba tomando la conversación decidí despedirme, respetuosamente, alegando tener que preparar la comida. Ella decidió que también podía contarme cómo habían ensuciado el cristal del ascensor, mientras ambas subíamos en él, pero su explicación quedó interrumpida cuando se quedó parado entre el primero y segundo piso y cuando ella se disponía a gritar para ver si algún vecino respondía, el ascensor empezó a descender hasta llegar, de nuevo, a la planta baja. Le comenté que seríá mejor subir andando y a pesar de su insistencia para que me metiera otra vez en el asecensor, me fui. Mientras abria la puerta del piso, oí a la vecina que me gritaba por el hueco de la escalera: «Hija, no te preocupes que he llegado perfectamente!»