Als pocs dies de viure al pis nou vaig decidir que tenint un balconet com el que tenim no podia ser que no hi hagués cap planta. Vaig estar-hi pensant i em va semblar que el que necessitavem era tenir una planteta de menta, així quan tinguéssim la finestra oberta i passés una mica d’aire ens arribaria la seva flaire.
Vaig anar a la floristeria i en vaig comprar una torratxa petiteta que vaig posar a l’ampit de la finestra. Cada dia, abans d’abaixar la persiana, la regava però no sé si era perquè no li agradava l’ambient, per la calor del mes d’agost o perquè no li parlava prou vaig anar notant que es tornava mústia i se li marcien les fulles. La meva germana va decidir que calia posar-li un nom, que encara que estigués a punt de morir i anar-se’n al cel de les mentes havia de tenir-ne un perquè així podriem recordar-la com un habitant més del pis i no només per “aquella planta de menta que vam tenir una temporada al balcó de casa”. Per això vam decidir que li posariem Terminal, augurant així el seu destí.
I així han anat passant els dies. La Terminal segueix greu, li han portat un parell de companys que requereixen menys atencions i els hi hem posat Pinxo i Panxo però jo veig que no acaba de refer-se. Per això, quan ahir vaig llegir que el premi Ig Nobel de la pau d’aquest any deia que les plantes tenen dignitat vaig pensar que teníen raó i que no podia ser que jo li fés això a la Terminal, ella que tanta olor ha aportat a les nostres vides.
Com que la proposta de l’Elena de sacrificar-la per fer-ne mojitos no em semblava prou digna, aquest matí assolellat d’octubre he decidit transplantar-la a una torratxa més gran. Segur que aviat es referà i haurem d’anar pensant en canviar-li el nom.
La Terminal i els seus dos col.legues
