Déjame vivir con alegría..

Als pocs dies de viure al pis nou vaig decidir que tenint un balconet com el que tenim no podia ser que no hi hagués cap planta. Vaig estar-hi pensant i em va semblar que el que necessitavem era tenir una planteta de menta, així quan tinguéssim la finestra oberta i passés una mica d’aire ens arribaria la seva flaire.
Vaig anar a la floristeria i en vaig comprar una torratxa petiteta que vaig posar a l’ampit de la finestra. Cada dia, abans d’abaixar la persiana, la regava però no sé si era perquè no li agradava l’ambient, per la calor del mes d’agost o perquè no li parlava prou vaig anar notant que es tornava mústia i se li marcien les fulles. La meva germana va decidir que calia posar-li un nom, que encara que estigués a punt de morir i anar-se’n al cel de les mentes havia de tenir-ne un perquè així podriem recordar-la com un habitant més del pis i no només per “aquella planta de menta que vam tenir una temporada al balcó de casa”. Per això vam decidir que li posariem Terminal, augurant així el seu destí.
I així han anat passant els dies. La Terminal segueix greu, li han portat un parell de companys que requereixen menys atencions i els hi hem posat Pinxo i Panxo però jo veig que no acaba de refer-se. Per això, quan ahir vaig llegir que el premi Ig Nobel de la pau d’aquest any deia que les plantes tenen dignitat vaig pensar que teníen raó i que no podia ser que jo li fés això a la Terminal, ella que tanta olor ha aportat a les nostres vides.
Com que la proposta de l’Elena de sacrificar-la per fer-ne mojitos no em semblava prou digna, aquest matí assolellat d’octubre he decidit transplantar-la a una torratxa més gran. Segur que aviat es referà i haurem d’anar pensant en canviar-li el nom.

La Terminal i els seus dos col.legues